Tere Izquierdo Salom i Pili Ibàñez Martí
Paco Vives va ser qui ens va animar a posar en forma escrita la xarrada que vam
fer a Vallibona amb motiu de la festa de la gent gran durant les festes de l'any passat.
El treball inicial comprenia tot allò que fa referència al món de l'oli: la preparació
de la terra i de l'arbre, la plega de l'oliva, els molins i les premses (molí amb força
de sang, la premsa o molí de ging o giny, la premsa de barra i les premses
hidràuliques), les eines de les premses, els oficis del molí i les mesures i recipients.
El nostre interès a l'hora de fer aquest escrit va ser i és impedir
que totes aquestes paraules desapareguen, encara que la forma de plegar olives i moltes de
les vivències que envoltaven aquesta faena hagen desaparegut.
Inicialment, aquest treball es va centrar en les poblacions de Santa Bàrbara (a la
comarca del Montsià) i Rossell (al Baix Maestrat) on vam recollir les històries de
plegadores d'aquests dos pobles. Quan vam saber que ens havien convidat a venir a
Vallibona, vam parlar amb dos persones d'aquí que han sigut plegadores. Ens vam basar en
elles per parlar de les plegadores d'olives de Vallibona.
La xerrada a Vallibona va tractar específicament sobre les plegadores d'aquí i com es
preparava la terra i l'arbre. Encara que es parle en passat, s'ha de tenir present que
moltes feines es fan actualment. A continuació, reproduïm el que ja vam dir i, al mateix
temps, ampliarem una mica més la informació.
Preparació de la terra i de l'arbre
L'adobat: feina que es realitzava a la primavera i que consistia a
repartir adobs orgànics -fem de matxo o d'ovella- per tota la plana, això és, per tot
el tros.
Lo llaurat: feina que consistia a preparar la terra abans i després de la collita. Les
eines que s'utilitzaven a l'hora de llaurar eren la xaruga o xeruga i la pollagana, la
més primitiva de les quals era aquesta darrera. La diferència bàsica entre aquests dos
estris és que la xaruga colgava la pedra i la pollagana la feia surar, és a dir,
produïa un llaurat més superficial.
Esllemenar: aquesta acció permetia netejar els arbres de les rames seques o velles. Els
hòmens que es dedicaven a aquesta feina s'anomenaven esllemenadors. En aquesta tasca
s'emprava el sorrac.
Traure poll/llevar polls: traure els bordissets de les rames. Aquesta acció permetia
deslliurar l'arbre dels brots que naixien al seu voltant o a la mateixa soca. També és
coneguda l'expressió traure pollissos.
Esnovar/traure nous: netejar els arbres dels brots nous o rebrots que surten fora de lloc.
El conjunt dels brots nous també es coneix amb el nom de mesa.
Espedregar: consistia a traure les pedres que molestaven abans de la recollida per tal que
no es barregessen amb les olives.
Empostar/entaular: la temporada d'entaular era a l'octubre, després d'haver llaurat. La
finalitat d'aquesta acció era deixar la terra plana per facilitar la recollida del fruit.
Per a aquesta feina s'utilitzava la taula d'empostar que era una taula de fusta enganxada
al matxo mitjançat els reculants. El pagès es plantava damunt de la fusta, cosa que li
permetia dirigir l'animal. Si el pagès era prim, s'ajudava d'un altre home o d'unes
pedres.
Les plegadores
Per tal d'informar-nos de qui eren i com vivien, vam parlar amb dos
dones vallibonenques que van ser plegadores: Elodia Pla i Gumersinda Fonollosa.
Les plegadores d'olives de Vallibona baixaven a Tots Sants en carros carregats de menjar:
patates, farinetes i després de matar el bacó a Nadal, tornaven a baixar amb botifarres
i llonganisses.Baixaven fins a Rossell o la Sénia i allí venien a arreplegar-les els
amos de les planes i les portaven fins a Tortosa o Santa Bàrbara que eren les dos
poblacions on anaven més plegadores. Arribaven a passar mig any fora de casa.
Primer cobraven sis o set pessetes al dia, després ja es va arribar a cobrar més de deu
pessetes.Per la nit es quedaven a la caseta fent puntilla, esvrivint o bé anaven de
bureo, és a dir, anaven per les altres casetes o es quedaven a la caseta que estaven
cantant i ballant.
Les colles que es van recollir són:
Elodia contava que alguns anys anava amb sa mare, Maria Conxa, i les seues germanes Maria
i Lolita a plegar prop de Sant Rafel. Un altre any va anar tota la família. Una altra
vegada amb ella també van anar Alberta i Maria de Querolet. Carme del Ribàs i Maria
Torreta també eren plegadores.
El primer any que va anar a plegar a Santa Bàrbara, Gumersinda anava amb sa cosina Maria,
Vicenteta les Voltes i Maria Antenera. Els altres anys anava amb Josefina i Maria de
Querolet. A Tortosa va baixar amb Generosa.
També es va recollir que unes de les millors plegadores eren Dolores, la mare de Paco
Vives, i Trinidat.
Per acabar, transcrivim dos textos on Elodia i Gumersinda ens conten alguns anècdotes del
seu temps de plegadores.
Elodia Pla
Baixàvem del poble i pujàvem a arreplegar-nos a la Sénia en un carro i anàvem fins
Tortosa. A Tortosa ens agafaven i anàvem a la muntanya. I allí, portàvem el menjar i ho
portàvem tot i a plegar olives. Mos alçàvem de nit i quan es feia de dia ja havíem
esmorzat les farinetes i a plegar olives. I quan es feia prop de la una, anava una i feia
el dinar, cada dia anava una a fer el dinar. I allà a la una, ja plegàvem i estàvem de
la una a les dos. I llavors ens tornàvem a posar fins de nit fosc. I ens quedàvem a una
caseta i, mira, de nit, a bureo, a cantar i escriure, mira coses de joventut i avant. I a
parlar dels nuvis i dels xics...
Gumersinda Fonollosa
A Santa Bàrbara un dia nosaltres cridàvem, i les altres ens contestaven: "D'on
sou?", i sempre diem mentides: de Sant Mateu, de la Jana o Sant Jordi, d'allí que
venie bé i natros vam dir: "De Vallibona". I resulta que les altres també eren
del terme, d'aquí baix dels masos! Després ja no diem mentides, perquè un dia dient la
veritat ens van trobar, si haguérem dit que érem de la Jana o Traiguera... no haguérem
aclarit res! I al dir que érem de Vallibona, xiquet com se van alimentar!
LO FIDEVER
Lluís Yedra Cardona
Ai xiquet, a mi me traus de la carbonera i vaig ben desorientat -em
digué mon iaio- Si vols parlar d'auficis i et vols divertir, vés a vore al fidever.
I tenie raó, Saturnino Meseguer Mas, amb els seus 90 anys (que es diu facilment)
"és més viu que una centella". Els seus petits ulls denoten experiència
"són més astuts que una rabosa". Però parlem del fidever que per això l'he
anat a veure. Ell va apendre de fidever als 30 anys. El seu mestre va ser el seu sogre,
que també era l'amo de la premsa.
Aquesta màquina la van fer a les moles de Cap d'Ombria i la van portar pel bosc de la
Basseta. L'olla era de carrasca, l'eix de pi i la resta de roure. Sota l'olla hi havie el
rall que donave forma als fideus. El primer que feien era mesclar aigua calenta i farina a
la pastera amb una mica de llevat. Quan es feie una pasta consistent, la posaven a l'olla,
prèviament untada amb oli. A l'olla hi solien posar una arrova valenciana, és a dir,
dotze quilos i mig, però n'hi cavien quinze. La premsa premia la pasta amb un piló de
cervera que encaixava perfectament dintre de l'olla i obligava a sortir per rall la pasta.
Quan veia que tenien la mida desitjada, els tallava i els agafava amb un ramal de cànem.
Després els estirava per a secar-los. Al final de la jornada treien el rall i el deixaven
en un gibrell de fusta amb oli per a que no s'espatllés. Si es feia malbé, podie ser
substituït temporalment per una criba.
Durant la guerra i postguerra, els fideus eren d'estraperlo, o sigui, il·legals, de
contraban; perquè moldre blat per fer farina no estave tampoc permés. Per sort,
Vallibona era l'únic lloc del Maestrat on es molie farina, i on es feien els fideus.
Solien cobrar 10 pessetes al dia perquè eren molt caritatius i acostumaven a donar fideus
als pobres. Aquest és un dels motius pels quals no van tancar la premsa.
Encara que hi havien altres llocs on es feien fideus il·legalment, tenien encàrrecs de
Madrid, Barcelona i fins i tot, un gallec que enviava constantment carregaments de fideus
als fronts de la seva terra. A tot l'Estat Espanyol eren coneguts els fideus de Vallibona.
Al cap d'uns anys de pertànyer a l'economia submergida, quan es va legalitzar la
producció de fideus, Saturnino exclamà: Misión cumplida!
La primera fàbrica que van tenir estave al Cantal Gros, però un any les pluges ho van
anegar tot i van haver de traslladar-se a Capdeviva.
Saturnino deia: - Fideus, només els fea bons jo, perquè treballava la pasta. Quan los
bullien, los meus es feen més grossos. Los dels atres es desfeen.
I amb aquesta simpàtica intervenció, concloc aquest escrit sobre els oficis desapareguts
a Vallibona.
